Per
Juli Amadeu Àrias i Burdeos
Les llengües són ferramentes vives al servici de la
comunicació i no apartats estancs d'una societat. La decisió de reintroduir un
nou sistema d'accentuació per a les Normes del Puig no ha sigut una atra cosa
més que el replantejament de l'oportunitat d'actualisar la normativa de cara a
la publicació dels més importants treballs que voran la llum en valencià com són,
per eixemple, el Diccionari General de definicions de la Llengua Valenciana que
està elaborant la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) o el corrector
ortogràfic que també està en procés. Es tracta d'un model d'accentuació netament
valencià que contribuïx a remarcar la singularitat fonètica de la llengua
valenciana i que no supon cap acostament a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
(AVL) ni, per descontat, cap homogeneïtat en les nostres llengües veïnes. D'una
atra banda, és igual de fals dir que u gasta les Normes del Puig perque són
diferents de les de la RACV que aquell valencià que diu usar les Normes del 32 o
de Castelló quan en realitat utilisa les de l'Institut d'Estudis Catalans. Les
primeres normes de la RACV aprovades en 1979 contaven en un model diferent d'accentuació
i d'apostrofament. Per tant, no es pot dir que algú seguix les autèntiques
Normes del Puig, com si foren unes regles inamovibles, si no utilisa les
primeres regles d'accentuació i d'apostrofament.
Problemàtica històrica
Tradicionalment, el moviment social i cultural que aglutina el
valencianisme ha situat a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana com a
institució de referència en el camp
de la normativisació i normalisació de l'Idioma Valencià pero, molt llunt
d'enfortir
i assentar la seua autoritat llingüística unitàriament, ha sigut habitual
l'existència de grups o grupúsculs –segons el cas i el moment històric– que
s'han dedicat a qüestionar les decisions llingüístiques i/o filològiques dels
nostres experts. Alguns han exigit la supressió de les d intervocàliques en les terminacions -ada/-ades i -ador/-adors , atres l'eliminació del guionet entre verps i pronoms, uns atres
l'estandarisació de determinades variants lèxiques sobre unes atres, etc. o
últimament estos tres eixemples a la vegada.
Estos són només alguns dels debats llingüístics que durant anys s'han obert des
de dins del propi moviment valencianiste. D'una banda, és una evident
incoherència reivindicativa que vullgam que els poders públics reconeguen
l'autoritat de la nostra Real Acadèmia de Cultura Valenciana pero al mateix
temps, des de les nostres files, se la qüestione fins al punt de que qualsevol
usuari individual de l'idioma valencià –encara que el seu únic us de la llengua
siga en una reunió mensual i el seu consum
i llectura de produccions en valencià siga nul– ha de poder autoproclamar-se
capacitat per a fer aportacions particulars a la gramàtica, a la flexió verbal
valenciana o a l'ortografia –a pesar de tractar-se en la majoria de casos de
persones sense la necessària formació, la qual cosa demostren les seues pròpies
propostes–.
Si desigem la normalitat del nostre idioma i d'una determinada codificació
ortogràfica; si volem que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana siga el nostre
ent de referència llingüística, no podem posar en tela de juí la seua sobirania
i la seua capacitat d'emetre dictàmens i realisar les modificacions que estime
més convenients per a l'idioma valencià. Les llengües no són apartats estancs
d'una societat sino ferramentes vives al servici de la comunicació dels usuaris.
Pretendre, en el nostre cas particular, que siga la RACV qui tinga la potestat
llingüística sobre la llengua valenciana en lloc de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua pero a l'hora de la veritat actuar baix criteris ambigus i dispars és
una forta contradicció ademés de resultar poc pragmàtic i inclús èticament
reprovable.
Difamacions apocalíptiques i l'inexistent acostament a l'AVL
En alguns casos s'ha fet una visió apocalíptica de la llengua
valenciana, la RACV , i en general de totes les entitats, grups i mijos de
comunicació que en la més absoluta normalitat fan us de la normativa
d'accentuació aprovada per la Junta General de la RACV el dia 1 de juliol de
2003. Fa ya més de dos anys hi hagué qui dia que esta reintroducció dels accents
en les Normes del Puig seria l'acostament a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
i responia a interessos econòmics. Falsetats les dos coses.
A dia de hui no s'ha produït cap acostament a l'AVL ni s'amaguen fosques
intencions de catalanisació. Ben al contrari, lo que s'ha fet és marcar les
distàncies en l'AVL front al seu dictamen de la llengua ademés de traure al
carrer dos noves revistes, com són Lletrafaller (de la qual tinc
l'orgull de ser director) i Valéncia és Notícia , tres edicions noves
del Diccionari de la RACV i la quarta en procés, el Tirant lo
Blanch , la gens menyspreable sifra de 20 números de la revista Lletraferit , a banda de tantes atres obres lliteràries, actes i
conferències que aporten llum al valencianisme de construcció. Vos assegure que
en el cas contrari no estaria fent esta exposició. Per lo que respecta als
interessos econòmics, és una arma que sempre està disposta per a ser llançada
quan es vol qüestionar la faena o el treball d'algú.
Molts esforços personals i molta ilusió són els principals recursos de, en este
cas, l'Oronella, per a dur avant una impressionant labor de difusió de la
llengua valenciana. No puc concebre cóm hi ha gent que es dedica a escampar que
hi ha persones que estem fent-nos millonàries en una série de treballs dels
quals els majors beneficis són la dignificació lliterària, cultural i social de
l'idioma valencià.
¿I quina és l'alternativa?
Desconec quina iniciativa privada contrària a la postura de la RACV farà
l'esforç humà i econòmic d'editar un diccionari de definicions, una gramàtica i
flexió verbal actualisades o obres de referència lliterària com el Tirant lo
Blanch o la Biografia de Constantí Llombart . El procés editorial
que s'ha encetat és imparable i les principals obres de referència de l'idioma
valencià estaran en accents. No li augure un futur prometedor a cap entitat o
associació que s'allunte de la RACV.
Des de la resistència antiaccentuadora ¿Qué se li pot dir a un nou valencianiste
interessat en la situació de la llengua valenciana? “Mira, nosatres seguim
la normativa de la RACV pero sense accents. Est és el nostre diccionari pero no
te fixes en els accents, que no valen, i si vols hi ha una edició de més de dèu
anys que encara que no incorpora centenars de noves entrades servix per a anar
tirant” i si ad eixe incaut se li acodix preguntar a on pot estudiar en
normalitat l'idioma valencià i en quines ferramentes pot contar ¿qué se li dirà? “pots anar als cursos de Lo Rat Penat, pero igual que en la RACV tots,
absolutament tots, són roïns, traïdors i catalanistes, ademés d'uns aprofitats.
Pots anar als cursos de Lo Rat Penat pero no poses ni un accent ni mig” .
Este conjunt de premisses són difícils d'entendre i d'assumir per ad algú que ve
de fòra del valencianisme i el fet de no acatar la normativa de la RACV està
condenant a la resistència a mantindre obert el debat.
I a tot açò yo dic ¿a on volem aplegar?, ¿qué guanyem en la resistència? Prou ya
d'acusar a qualsevol que no nos caiga ve de venut, prou de pensar que un
campanyó d'acte és catalaniste, prou d'escampar infundis. Ni existix catalanisme
ni acostaments a ningú en la RACV , ni els qui nos dediquem a ensenyar la
llengua valenciana en Lo Rat Penat som uns venuts, quan ho fem per amor a l'art.
Ni la gent que fem possible els proyectes editorials de l'Oronella , Lletraferit o Valéncia és notícia som uns traïdors, quan
generalment treballem en pocs recursos, en molt de voluntarisme i reinvertint la
major part dels beneficis en noves publicacions cada vegada més ambicioses.
Les normes del puig originals s'accentuaven
Fetes totes estes reflexions passem a l'argumentació llingüística i
didàctica. És igual de fals dir que u gasta les Normes del Puig perque són
diferents de les de la RACV que aquell valencià que diu usar les Normes del 32 o
de Castelló quan en realitat utilisa les de l'Institut d'Estudis Catalans. Les
normes de la RACV elaborades en 1979 per la Secció de Llengua i Lliteratura de
la llavors Acadèmia de Cultura Valenciana són conegudes també com a Normes del
Puig perque foren ratificades públicament en un solemne acte celebrat en el
monasteri de Santa Maria d'esta ciutat de l'Horta el sèt de març de 1981. Cal
dir que la normativa originària que s'aprovà fon posteriorment modificada perque
per si algú no ho sabia contava en accents i en un atre sistema d'apostrofament.
En el cas de l'accentuació, que és el tema que ara tractem, en les primeres
normes de l'Acadèmia s'accentuaven totes les esdrúixoles, no s'accentuava cap
plana i totes les agudes llevat dels seus plurals. En conclusió: una barbaritat
d'accents. Paraules com penàt , constatàt o inclús el nom del
lloat Miquèl Adlèrt i Nogueròl s'accentuaven per tant gràficament. ¿Per
qué se llevaren els accents? Se prengué una decisió en la Conselleria d'Educació
–que dirigia Ampar Cabanes– i es decidí adoptar un model paregut a l'italià que
eliminara la majoria dels accents a excepció d'uns pocs destinats a diferenciar
les paraules homógrafes i homòfones. Per tant és fals dir que algú seguix les
autèntiques Normes del Puig, com si foren unes regles inamovibles, si no utilisa
les primeres regles d'accentuació i d'apostrofament.
L'oportunitat i l'idoneïat
En el cas que nos ocupa, la decisió de reintroduir un nou sistema
d'accentuació per a les Normes del Puig no ha sigut una atra cosa més que el
replantejament de l'oportunitat d'actualisar la normativa de cara a la
publicació dels més importants treballs que voran la llum en valencià com són,
per eixemple, el Diccionari General de definicions de la Llengua Valenciana que està elaborant la RACV o el corrector ortogràfic que també està en
procés. A diferència de la decisió històrica d'eliminar de les Normes del Puig
l'accentuació, a on es tractà d'una decisió presa des de l'estament polític en
el beneplàcit acadèmic, en esta ocasió ha sigut una decisió que es pot compartir
o no, pero que es prengué en la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de
la RACV. Per posar dos referentss pròxims, quan la Real Acadèmia Espanyola o
l'Institut d'Estudis Catalans dictaminen un canvi pot seguir-se o no pero ningú
posa a l'institució o als seus membres en tela de juí.
Quan se llevaren els accents de les primeres normes de la RACV també hi havia
persones i colectius contraris al nou model que imponia esta supressió. Pero no
feren públiques les seues crítiques. Encara més, durant tots estos anys les han
seguides en disciplina i oferint ademés una ampla producció editorial. I est és
el cas de l'Associació d'escritors en Llengua Valenciana, una de les fonts
editorials més prolífiques
i constants del panorama en Normes del Puig. Qué diferent l'actitut dels qui ara
es manifesten contraris a la vigent reforma.
Beneficis didàctics de l'accentuació
Puc dir que com a professor de llengua valenciana de Lo Rat Penat i
després d'haver-la ensenyat en accents i sense accents resulta molt més didàctic
un model accentuat com el que tenim actualment ya que més allà de la qüestió
gràfica és un impulsor de la diferenciació real de les vocals obertes i tancades,
sobretot per a la gent que inicia el seu contacte en l'idioma valencià. En la
teoria es poden dir moltes coses pero la realitat que yo he vist com a professor
m'indica que els alumnes tenen molta més capacitat de captació de la fonètica
valenciana en accents que sense ells ya que era un treball tediós buscar paraula
per paraula en el diccionari per a comprovar si duya asterisc i si per tant era
oberta o pel contrari tancada.
Una accentuació valenciana
D'una atra banda m'agradaria també desmentir allò que s'ha dit de que
est és un sistema d'accentuació basat en el català i que busca llimar les
diferències entre abdós idiomes. Es tracta d'un sistema que té per finalitat
l'evidència fonètica d'obertes i tancades de la llengua valenciana i a pesar de
lo que alguns puguen creure establix moltes diferències fonètiques en el català.
Direm i escriurem en accent tancat, a diferència de la normativa catalana,
paraules com época i no època , década i no dècada , hipérbole i no hipèrbole , diéresis i
no dièresis , Valéncia ciutat i no València , i
aixina centenars de paraules.
Després, l'accentuació diacrítica seguix un criteri bàsicament fonètic i no
gràfic com en el català. En el nostre cas accentuem les obertes, contràriament
ad ells, per a senyalar l'importància d'eixa obertura en la pronunciació, cosa
que en el anterior model d'accentuació moltes persones desconeixien i per supost
no seguien. Aixina direm fòc (de flama), sèu (lloc social), dèu o sèt (numerals)
per a diferenciar-los de foc (de llum), seu (pronom), Deu (divinitat) o set (l'estat
produït per la necessitat de beure).
A banda d'açò, estes normes no nos acosten de cap manera al català sino que
coloquen a la llengua valenciana en una situació de coherència en el conjunt de
llengües iberorromàniques, com el portugués, el gallec o el castellà. Si fora
veritat que l'accentuació de la RACV seguix el model català hauríem de dir que
també el portugués, el gallec o el castellà el seguixen i seria conferir-li un
protagonisme exacerbat a Pompeu Fabra. En general totes les llengües
iberorromàniques accentuen les agudes acabades en vocal o vocal + s ,
les planes que no tenen els acabaments de les agudes i totes les esdrúixoles.
Això sí, torne a remarcar que en este cas s'ha fet des de la fonètica
valenciana, com podeu comprovar tots els interessats en la nova edició de
l'ortografia de la llengua valenciana i l'estàndart oral valencià que la Secció
de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV ya ha dut a imprenta i que en
unes poques semanes podreu tindre en les vostres mans.
Premisses falses, argumentari buit
A modo de conclusió diré que les principals motivacions per a
posicionar-se en contra d'este sistema d'accentuació no són llingüístiques sino
personals o basades en idees com la falta d'oportunitat o la catalanisació
d'estes normes. Sobre la falta d'oportunitat, ningú no som qui per a qüestionar
la sobirania de la RACV per a prendre les decisions que estime convenients igual
com la resta d'organismes en les segües respectives llengües. I respecte a la
catalanisació ya vos he demostrat que és una premissa completament falsa que
s'ha escampat des del desconeiximent, en la majoria dels casos. Després d'anys i
anys de paralisació de la secció de llengua per l'immovilisme dels seus membres,
en l'actualitat s'ha représ l'activitat a tota marcha
i tots els dies es treballa en labors de llengua i lliteratura en els despachos
de la RACV.
El doble raser: les normes de la racv i l'anarquia ortogràfica
Els meus ulls que veuen i han vist tot açò poden corroborar cadascuna
de les paraules que he pronunciat. He parlat des de la meua experiència personal
i no per lo que m'han dit o per lo que he llegit en una incendiària pàgina
d'internet, úniques fonts argumentals de certes persones. Em pareix sorprenent
que a hores d'ara es qüestione, per personalismes, l'honestitat i el treball
d'institucions sanceres que treballen per la llengua valenciana en presuposts
que encara que pareguen millonaris són ridículs per a la faena que està per fer.
Pero sens dubte, lo que més m'encén, em cabreja i em pareix impresentable és el
doble raser que existix en el valencianisme: mentres es qüestiona a qui produïx
fets tangibles com llibres, revistes i atres materials per a la llengua
valenciana hi ha una série d'individus que aboguen per l'anarquia ortogràfica –sense
aportar absolutament cap benefici a l'idioma valencià–
i que, no obstant açò, conten en el beneplàcit d'una part d'aquells que
critiquen a
qui seguix les normes de la RACV.
Valéncia Ciutat, a 5 de novembre de 2005 |
TAULA:
